• Quan va començar la música?
  
  Els estudiosos consideren que la història de la música va començar a partir del moment en què es va formar una teoria musical i es van unir la teoria i la pràctica musical. Afirmen, per tant, que la música és diferent del so prehistòric i premusical.
  
  En quines etapes es divideix la història de la música?
  La història de la música es divideix en set etapes: música antiga, medieval, renaixentista, barroca, clàssica, romàntica i contemporània. Vegem-les una a una:
  
  Música antiga. Inclou les músiques que van desenvolupar les antigues civilitzacions:
  
  Grècia (des del 2.500 a.C. fins el s.IV d.C.). La música s´emprava per a cantar himnes als déus, per a entrar en batalla, tonades per a treballar, per a fer concursos de cantaires o flautistes, cants per al teatre, per a banquets, per el casament, la mort, etc. Els grecs creien que la música sorgia com a emanada de la divinitat.
  
• Roma, (364 a.C. fins el s. V d.C.). La música greca es va importar a Roma a través dels comerciants i viatgers. La primera notícia d'un espectacle musical a Roma és del 364 aC: es tracta d'una invocació sagrada per a demanar la fi d'una epidèmia de pesta. Durant l’època imperial s’organitzaven concerts amb grans masses corals i grans orquestres constituïdes principalment amb els instruments de metall d'ús militar. Aquests concerts sovint es realitzaven als circs.
  
• Etrúria, (s. VIII a.C. fins el s. III a.C.). Territori comprès entre els rius Arno i Tíber i la mar Tirrena, que a partir del segle VIII aC fou habitat pel poble etrusc. La música i la dansa acompanyaven banquets, funerals, processons, casaments i sacrificis rituals de tota mena. Sembla que els etruscos preferien la música instrumental al cant.
  
  Música medieval (500-1430) L’eix vertebrador de la música medieval va ser el cant gregorià i es va desenvolupar als monestirs. S’anomena així per la proposta que va fer el papa Gregori I de codificar musicalment els textos litúrgics.
  
  Renaixement (1430-1600). Va suposar la revalorització de l'antiguitat clàssica grega i llatina, i un esforç per recuperar, entendre, assimilar i fer perdurar els seus valors. La forma musical més característica del renaixement va ser el madrigal.
  
  Barroc. (1600-1730). Hi predomina l’estètica del contrast i una música molt ornamentada que emprava el baix continu com a element cohesionador de la música. El contrast s’aplicava a l'ús de la dinàmica oposada —fort/piano—, i als canvis de tempo —ràpid/ lent—. Es van conrear tres gèneres musicals: eclesiàstic, cambrístic i teatral.
  
  Classicisme musical (1730-1806). Un dels trets lingüístics més destacats de l'estil galant és el progressiu abandonament del baix continu per transformar-se en un suport harmònic destinat a potenciar el melodisme. Aquest interès per una textura de melodia cantable amb acompanyament harmònic supeditat, acabà donant lloc formalment i estilísticament a la sonata binària, predecessora de la futura sonata clàssica tendència a la senzillesa i la claredat, allunyades de l'ampul·lositat i la grandiloqüència barroques. Simfonia i música de cambra. Òpera
  
  Romanticisme. (1806-1900). El romanticisme va ser un moviment estètic que defensava la lliure exprressió dels sentiments i exalçava la solitud i la personalitat dels artistes. Considerava que la música era el millor de tots els arts per a expressar els sentiments. Per això el músic es convertí en poeta, La solitud era admirada: la imatge d'un Beethoven sol i incomprès fou magnificada als ulls dels romàntics.
  
  Música moderna. (1900-1999) Els compositors moderns cercaren formes musicals que eixamplaven els límits del llenguatge tonal, rítmic i instrumental que s’havia emprat fins llavors. I ho feren amb la introducció d'elements rítmics provinents de la música popular.
  
  
  
  
  
  
  Font emprada: Enciclopèdia de la música: http://www.grec.cat/cgibin/gemcl2.pgm?NDCHEC=0004339